Un nou estudi publicat a Nature Energy apunta que el ritme més probable de desplegament mundial de l’energia eòlica i solar s’assembla més als camins compatibles amb 2 °C que no pas als més exigents per limitar l’escalfament a 1,5 °C. La clau no és que les renovables no puguin créixer, sinó que arribar prou ràpid exigeix superar barreres socials, polítiques, institucionals i d’infraestructura que avui continuen frenant l’acceleració.
L’estudi publicat a Nature Energy analitza com han crescut l’eòlica terrestre i la fotovoltaica en desenes de països i construeix 13.000 projeccions probabilístiques a partir d’aquesta experiència històrica per analitzar quan ràpid pot anar la descarbonització de l’economia. El resultat central és clar: el desplegament global previst pels autors encaixa força bé amb les trajectòries compatibles amb 2 °C, però queda curt respecte de moltes rutes coherents amb 1,5 °C, sobretot en el cas de la solar. De fet, els autors assenyalen que els camins d’1,5 °C sense o amb poc sobreescalfament superen el percentil 95 de les seves projeccions durant el període 2030-2035.
Això no vol dir que l’objectiu d’1,5 °C sigui físicament impossible. El que diu l’article és que sense una acceleració política extraordinària, l’escenari més versemblant de creixement renovable queda més a prop dels 2 °C que dels 1,5 °C. Els autors remarquen que la seva projecció central se solapa àmpliament amb les vies “2 °C-compatible” de l’IPCC, mentre que les trajectòries més ambicioses d’1,5 °C exigeixen velocitats de desplegament molt més excepcionals.
Una de les aportacions més útils del treball és que desplaça el focus: el problema no és tecnològic, sinó de velocitat social i política. L’article explica que els models energètics convencionals tendeixen a representar bé costos i equilibris tècnics, però capten pitjor factors com la inèrcia institucional, la inèrcia dels interessos fòssils, els canvis de regulació o les reaccions socials. Justament per això els autors proposen un model basat en l’experiència real dels països, on el desplegament renovable no segueix una línia neta i contínua, sinó períodes de creixement sostingut interromputs per frens, pulsos i reacceleracions sovint lligades a decisions polítiques.
Quines són, doncs, les barreres que allunyen el món de l’escenari d’1,5 °C? L’estudi en cita diverses. D’una banda, hi ha els conflictes d’ús del sòl i dels recursos, així com l’oposició local a nous projectes. De l’altra, hi ha les dificultats d’integració al sistema elèctric: xarxa, connexions, flexibilitat i capacitat per absorbir grans volums de nova generació. També hi pesen els girs regulatoris, la inestabilitat de les polítiques públiques i el fet que l’expansió renovable depèn d’institucions que han de ser capaces de planificar, tramitar i desplegar infraestructura a gran escala. Els autors agrupen tot això dins de les barreres socials, polítiques, institucionals i infraestructurals que condicionen el ritme real de la transició.
Aquest punt és central perquè eEcentral, l’eòlica terrestre i la solar continuarien creixent amb força durant les pròximes dècades. El problema és que per arribar als nivells coherents amb 1,5 °C caldria una acceleració molt superior. Segons els autors, assolir l’objectiu de triplicar renovables el 2030 acordat a la COP28 ja se situa prop del percentil 95 de les seves projeccions. I, per anar més enllà i acostar-se als itineraris d’1,5 °C, caldria replicar en moltes regions ritmes de creixement comparables a casos extraordinaris com el REPowerEU europeu o el boom solar recent de la Xina.
Per això la conclusió de fons és incòmoda però important: no n’hi ha prou que la solar i l’eòlica siguin competitives o que la tecnologia continuï millorant. L’article afirma explícitament que aquesta acceleració “no pot dependre només de l’evolució tecnològica”, sinó que requereix un “esforç polític extraordinari”. Dit d’una altra manera, el coll d’ampolla no és només instal·lar més megawatts, sinó crear les condicions socials, administratives i materials perquè aquest desplegament pugui sostenir-se al ritme necessari.
En aquest sentit, la lliçó principal no és de pessimisme tecnològic, sinó de realisme polític. El potencial renovable hi és. El que falta és convertir-lo en velocitat efectiva de desplegament. I avui aquesta velocitat continua topant menys amb els límits físics de la tecnologia que amb la dificultat de construir consens, infraestructura, regulació estable i capacitat institucional suficient per avançar a l’escala i al ritme que exigiria l’emergència climàtica.
