Vallmoll i els límits reals de l’hidrogen verd a Catalunya

La retirada del projecte de Lhyfe a Vallmoll reobre una pregunta de fons: fins a quin punt el desplegament de l’hidrogen verd al país està topant amb problemes de mercat, cost, electricitat i infraestructura més que no pas amb un simple dèficit de voluntat política?

La planta de Vallmoll no era un projecte menor. Lhyfe la va presentar el 2023 com el seu primer centre de producció d’hidrogen verd a l’Estat espanyol: un electrolitzador de 15 MW, una producció de fins a 5 tones diàries, una superfície de 14.000 metres quadrats i una orientació explícita cap a la indústria i la mobilitat. El projecte comptava amb una subvenció pública de fins a 14 milions d’euros del programa H2 Pioneros i l’empresa el vinculava tant a empreses industrials de l’àrea de Tarragona com a operadors de transport i logística. En aquell moment, Lhyfe el presentava com una peça rellevant de l’estratègia espanyola de l’hidrogen i de l’expansió de la infraestructura basada en renovables. (Lhyfe)

Sobre el paper, Vallmoll reunia diversos ingredients que haurien d’haver-li jugat a favor. S’ubicava en un entorn industrial de pes, arribava amb suport públic important i es presentava com una infraestructura capaç d’atendre tant demanda industrial com de mobilitat. Justament per això la seva retirada és significativa: si un projecte amb aquestes credencials no arriba a consolidar-se, el problema difícilment es pot explicar només per una qüestió regulatòria o per una falta genèrica d’ambició institucional. El cas suggereix que el coll d’ampolla és més profund i obliga a mirar de més a prop la base material del desplegament de l’hidrogen.

La primera pregunta és de mercat. Qui havia de comprar aquest hidrogen i a quin preu? El projecte es dirigia a una barreja d’empreses industrials, companyies químiques i operadors de transport o logística. Aquesta combinació és rellevant perquè no és el mateix produir per a un gran consumidor captiu i estructural que fer-ho per a una cartera de clients que encara han de decidir si poden assumir el sobrecost del vector. En el cas català, la demanda realment gran i contínua d’hidrogen es concentra sobretot a la petroquímica de Tarragona. Fora d’aquí, el mercat és molt més dispers, més incert i més difícil d’activar. Vallmoll apuntava precisament a aquest segon espai: un mercat potencial, però encara no consolidat.

La segona pregunta és de cost. L’hidrogen verd no és una font primària d’energia, sinó electricitat renovable transformada, amb pèrdues en el procés. Aquesta és una qüestió central perquè determina la seva competitivitat. Si l’electricitat no és prou barata i abundant, el producte final surt car i costa molt trobar usos disposats a absorbir-lo. Això és especialment evident quan l’hidrogen es vol fer servir no com a matèria primera industrial, sinó com a substitut energètic general per a calor o mobilitat. En aquests casos, la comparació amb alternatives com l’electrificació directa és molt exigent i sovint desfavorable per a l’H2. El repte, doncs, no és només tenir tecnologia disponible, sinó aconseguir que els números surtin.

Aquí és on el relat oficial sobre l’hidrogen acostuma a simplificar massa. Durant els darrers anys s’ha parlat sovint de valls de l’hidrogen, de corredors verds i de noves oportunitats industrials, però molt menys de les condicions físiques que fan possible o impossible aquests plans: una electricitat renovable abundant i una xarxa suficient que Catalunya encara no té, a més cal una demanda solvent, contractes de compra i una escala mínima que eviti que els costos fixos s’enfilin. El cas de Vallmoll suggereix que aquest encaix encara no és prou sòlid. I això és important perquè obliga a distingir entre el relat d’un sector emergent i la realitat molt més dura de projectes que només són viables si totes les peces del model s’alineen alhora.

La retirada de Vallmoll debilita, sobretot, la idea que l’hidrogen pugui desplegar-se fàcilment com a vector territorial ampli i transversal. No invalida per si sola els usos més selectius, però sí qüestiona el relat que presenta el mercat com si ja estigués prou madur per escalar.

Aquest no és un cas aïllat en el context espanyol i europeu. A la segona subhasta del Banc Europeu de l’Hidrogen, la IF24, es van rebre 61 ofertes de 11 països i només sis projectes van acabar signant acord de subvenció. Entre els espanyols, només ho van aconseguir H2CRI, NOON i GH2Move-VLC. Al mateix temps, una llista llarga de projectes espanyols inicialment convidats a preparar l’acord va acabar retirant-se. La pròpia Comissió Europea explica que la garantia exigida i la verificació de maduresa van fer que diversos promotors reconsideressin la solidesa real de les seves propostes. És a dir, fins i tot en una convocatòria pensada per impulsar el sector, avancen pocs projectes i sota condicions molt exigents. (Climate Action)

Potser la pregunta més útil, a partir d’ara, no és si Catalunya “ha d’apostar” o no per l’hidrogen en abstracte. La pregunta és una altra: en quins usos concrets té sentit, amb quina electricitat, a quin cost i per a quina demanda real. La retirada de Vallmoll no tanca aquest debat. El que fa és obligar-lo, finalment, a aterrar.