Quan parlem de transició energètica se sol centrar el debat en la producció de l’energia, focalitzant-se en l’expansió de les renovables, la irrupció de l’hidrogen verd o els grans objectius de descarbonització de l’economia que marquen tant la Comissió Europea com els plans nacionals. Tanmateix, existeix un esglaó de la cadena energètica, molt menys visible, però alhora fonamentalment decisiu, com és el transport i la distribució de l’energia mitjançant les xarxes elèctriques.
Sense xarxes capaces d’evacuar, transportar, distribuir i equilibrar el nou mix energètic, qualsevol discurs de neutralitat climàtica es converteix en retòrica buida. No considerar l’estat actual i la funció futura de les xarxes elèctriques és fer-se trampes al solitari quan l’electrificació requerida per a una lluita efectiva contra el canvi climàtic en la fulla de ruta de la transició energètica (ecològica) precisa multiplicar de l’ordre de tres l’actual capacitat de les xarxes elèctriques aconseguida durant un segle de desenvolupament del sistema elèctric.
El recent apagat del mes d’abril va ser un recordatori que la transició no és només qüestió d’instal·lar més megawatts fotovoltaics o eòlics, sinó de garantir que l’electricitat arribi a llars, indústries i serveis amb estabilitat i seguretat. I aquí rau una de les grans paradoxes actuals: mentre inversors i companyies —incloses les del sector fòssil que es vanagloriaven d’estar en procés de reconversió accelerada— concentren els seus recursos en generació renovable, el sistema de xarxes queda relegat a un segon pla, com si fos un problema col·lateral o menor.
Sense xarxes capaces d’evacuar, transportar, distribuir i equilibrar el nou mix energètic, qualsevol discurs de neutralitat climàtica es converteix en retòrica buida.
Per contra, a la majoria de les comunitats a Espanya (País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Andalusia…) la saturació de la xarxa està propera al 100%, constituint-se en un impediment total al desplegament i progressió de la transició energètica. Les xarxes estan congestionades i gairebé ja no poden acceptar més sol·licituds de connexió, dificultant l’evacuació de l’electricitat renovable produïda, el desplegament de projectes basats en electrolitzadors (hidrogen, usos del CO2, economia circular…), sistemes de captura de CO2, portar a terme plans d’electrificació com a execució dels plans de mitigació d’emissions declarats en les declaracions de la petjada de carboni, electrificació de la mobilitat… On i com queden tots els “kpi’s” (objectius) reclamats en els discursos dels responsables de la lluita contra el canvi climàtic i la transició ecològica? Les xarxes elèctriques són una infraestructura essencial i prioritària.
Massa soroll
La transició energètica requereix assaigs per ratificar les expectatives i esperances dipositades en tecnologies emergents encara no prou provades. Per això, es multipliquen els anuncis de projectes pilot —startups, prototips, demostradors— però que poques vegades arriben a escalar a una dimensió industrial a causa de la manca o les incerteses sobre les infraestructures elèctriques necessàries. El cas de l’hidrogen verd és paradigmàtic, ja que, més enllà del potencial real d’aquesta molècula, bona part del debat es queda en la promesa, mentre es posposa la construcció d’infraestructures efectives. Es pot parlar pròpiament de projectes amb grans electrolitzadors, superiors a 20 MW o fins i tot 150 MW, sense tenir un punt de connexió a la xarxa elèctrica que garanteixi el subministrament d’aquesta potència elèctrica?
Les xarxes estan congestionades i gairebé ja no poden acceptar més sol·licituds de connexió
La confrontació política i els interessos comercials afegeixen soroll i urgència artificial. És més fàcil vendre una “solució miraculosa” d’aplicació ràpida, o anunciar avenços (més aviat anuncis gairebé publicitaris) dels èxits que s’assolirien amb les renovables, que explicar a la ciutadania estratègies de mig i llarg termini que requereixen sacrificis: elevades inversions, ocupació i afectació al territori, canvi de tarifes, alteracions, canvis o modificacions del subministrament, possible no-abandonament de nuclears o fòssils —especialment el gas— o la impossibilitat de garantir energia abundant i barata a la indústria intensiva a baixos costos. El preu elèctric és avui un dels majors obstacles per a la competitivitat industrial a Espanya i a Europa, i el futur no apunta necessàriament a un abaratiment.
La magnitud de la bretxa és difícil d’ignorar. Algunes dades així ho corroboren. Per exemple, a Espanya, el PNIEC estima que fins al 2030 caldrà invertir uns 52.000 milions d’euros en xarxes de transport i distribució, dels quals 13.590 milions d’euros fins al final de la dècada, tal com ha anunciat la Vicepresidenta aquests dies (El Periódico de la Energía). Caldria saber si hi haurà capacitat d’execució de la mateixa si partim del fet i la dada que només el 2024, la inversió de Red Eléctrica va assolir els 1.104,9 milions, un 34% més que el 2023, xifra rècord, però encara insuficient, la qual cosa a aquest ritme estarà lluny d’arribar a les metes proposades.
el PNIEC estima que fins al 2030 caldrà invertir uns 52.000 milions d’euros en xarxes de transport i distribució
Observem que, en el primer semestre del 2025, la demanda elèctrica espanyola va assolir 124.901 GWh, un 2,5% més que el 2024, i només la fotovoltaica va aportar al juny 5.997 GWh, amb una quota del 26% en el mix. El repte ja no és generar, sinó integrar. El problema és que més del 83% dels nusos elèctrics del país estan saturats, cosa que impedeix noves connexions renovables o industrials. Com a exemple, a Múrcia, aquesta saturació afecta 68 projectes energètics per valor de 1.000 milions d’euros i més de 900 MW bloquejats. A part dels projectes energètics (electricitat, fred, calor…) també cal considerar les demandes elèctriques sorgides de noves necessitats de la societat com els “data centers”, les dessalinitzadores…
Enormes inversions
La Comissió Europea adverteix que, per complir els objectius del 2030, caldran 584.000 milions d’euros d’inversió en xarxes a escala continental. Si mirem a llarg termini, entre 2024 i 2050 la UE hauria de mobilitzar entre 1,99 i 2,29 bilions d’euros en infraestructures elèctriques, tant de transport com de distribució. Com recordava un informe de la Comissió del juny del 2025, “si no s’accelera la inversió en xarxes, els objectius climàtics i de renovables quedaran fora de l’abast”.
A aquesta demanda cal sumar, tal com s’ha indicat, altres factors emergents lligats a la indústria 4.0 i la digitalització de la societat que compliquen encara més el panorama, ja que precisen un creixement dels centres de dades i en l’ús de la intel·ligència artificial. Cada gran instal·lació de servidors consumeix tant com una ciutat mitjana, elevant exponencialment la pressió sobre unes xarxes que ja es troben tensionades. Les corbes de demanda es tornen més complexes, els pics més pronunciats i la planificació molt més incerta.
La digitalització, que hauria d’aportar eficiència i racionalitat al sistema, porta amb si una paradoxa, augmentant els consums en un context on la prioritat hauria de ser la reducció global. S’obre així un debat incòmode sobre quins usos de l’electricitat prioritzar, quins límits imposar i quines prospectives s’han de contemplar en el futur consum d’energia elèctrica, evidentment d’origen no fòssil.
parlar de resiliència és fàcil, però darrere d’aquest terme s’amaguen decisions estructurals: de què i com s’han de planificar les infraestructures com les xarxes elèctriques
En aquest context, parlar de resiliència és fàcil, però darrere d’aquest terme s’amaguen decisions estructurals: de què i com s’han de planificar les infraestructures com les xarxes elèctriques. La veritable resiliència passa per inversions massives en xarxes de transport i distribució, en reserves d’espais en la planificació territorial per garantir aquestes xarxes, per modificar plans urbanístics que permetin integrar infraestructures, per adaptar els marcs legals a un nou sistema descentralitzat i per reforçar la capacitat de l’Estat en la planificació d’un bé comú com l’energia que en les condicions actuals és tractada com un element més del mercat especulatiu en què cap companyia inverteix a priori en base a una planificació guiada de consums ni en base a cap prospectiva energètica considerant els nous models energètics.
Millorar la regulació
Les empreses energètiques implicades són reactives i només responen a peticions quan aquestes es produeixen i quan té lloc un considerable augment en el nombre de sol·licituds o bé la reacció és materialment impossible o bé el seu temps de reacció és tan lent que deixa fora de joc els projectes per manca de rendibilitat.
I ja no diguem quan en aquest temps de reacció ha d’intervenir Red Eléctrica Española d’acord amb les normatives i regles de planificació. Les autoritats han de revisar aquests procediments si realment es pretén estar alineat amb les necessitats d’una veritable transició energètica.
En aquest terreny, la regulació no pot limitar-se al sector elèctric i ha d’abastar totes les indústries intensives en energia, des del ciment fins a l’acer o la petroquímica, perquè de la seva adaptació depèn la viabilitat de la transició. I la qüestió no és només econòmica, sinó també estratègica ja que Europa no pot permetre’s una transició dependent de tecnologies importades ni una xarxa vulnerable a tensions geopolítiques.
La guerra a Ucraïna i les tensions amb la Xina, especialment després de l’última reunió de l’Organització de Cooperació de Xangai, han retornat a primer pla conceptes que semblaven oblidats: autonomia tecnològica i sobirania energètica. Espanya i la Unió Europea han de garantir que la digitalització de la xarxa, la producció de components crítics i la gestió de l’emmagatzematge no depenguin exclusivament de tercers països.
la transició no serà viable si seguim obviant que una xarxa saturada converteix cada megawatt de renovable en una promesa incomplerta i en una contribució a l’augment de la temperatura del planeta
Com hem sostingut en articles anteriors, la transició no serà viable si seguim obviant que una xarxa saturada converteix cada megawatt de renovable en una promesa incomplerta i en una contribució a l’augment de la temperatura del planeta.
Super repte
I el repte no és menor. La transició energètica no es juga només en quants megawatts verds s’instal·len, sinó en la capacitat d’integrar aquestes fonts en un sistema robust, flexible i just. Ignorar les xarxes, relegar-les a un paper secundari, és una manera de condemnar la transició a la frustració. I el que és més important, el creixement en les capacitats de la xarxa no pot esperar. Ja es porten anys de retard i la manca de planificació i de desplegament en les xarxes constitueix la major garantia per a les empreses energètiques per perpetuar l’ús de fonts fòssils, només cal mirar les previsions en el consum de petroli i gas al mercat de futurs, i confiar que el reemplaçament de les fonts fòssils per energies renovables no es durà a terme de manera efectiva.
Si volem evitar futurs apagats, tarifes inassumibles i una dependència tecnològica que minvi la sobirania europea, el debat ha de sortir dels titulars fàcils com autoconsum, comunitats energètiques, parcs solars, eòlica, hidrogen, bateries, CO2… i entrar de ple en la veritable, necessària i fonamental discussió, no fàcil, sobre xarxes, regulació i prioritats. No es tracta de prometre miracles, sinó de construir, amb inversions i decisions valentes, la infraestructura invisible que sostindrà qualsevol futur descarbonitzat.
Com s’invertirà en noves fonts energètiques verdes si no hi ha possibilitats de transportar i distribuir aquesta energia elèctrica? No es poden admetre les trampes al solitari del desplegament de la transició energètica i avui dia tot sembla indicar que les grans empreses del sector energètic hi estan immerses sota l’“atenta” mirada del sistema de control que els responsables polítics han de revisar a la recerca de l’eficiència real en el camí de la transició energètica i ecològica. Si no, el risc de repetir episodis com els de l’apagat d’abril pot ser molt més freqüent del que seria desitjable.
Joan Ramon Morante, és Director de l’IREC i membre de Renovem-nos
Héctor Santcovsky, és Director de desenvolupament social i econòmic a l’AMB
Article publicat al Periódico de la Energia
