Zones d’acceleració: l’assignatura pendent del PLATER

El PLATER neix amb un objectiu clar: ordenar el desplegament de les renovables i reduir els conflictes territorials. Però arriba en un moment en què el marc europeu ja ha canviat de manera substancial. Amb la nova Directiva i el desplegament estatal recent, ja no n’hi ha prou amb ordenar el territori: cal activar mecanismes d’acceleració reals. I aquí és on el PLATER es queda a mig camí.

La Directiva (UE) 2023/2413 introdueix un canvi de paradigma en la política energètica europea. Fins ara, el focus havia estat identificar on es podien fer projectes. A partir d’aquesta Directiva d’obligat compliment, la prioritat és garantir que aquests projectes es puguin tramitar de manera ràpida, previsible i amb menys incertesa.

Les zones d’acceleració renovable (ZAR) són l’instrument central d’aquest canvi. No són simplement àrees favorables, sinó espais on l’administració ha fet una feina prèvia completa: ha analitzat els impactes ambientals, ha avaluat els condicionants territorials, ha incorporat la participació pública i sobretot, els ha donat un tractament administratiu preferencial. Aquesta feina anticipada és la que permet simplificar els procediments posteriors i evitar-ne conflictes judicials.

El veritable salt, però, no és territorial sinó jurídic. Dins les ZAR, els projectes han de poder tramitar-se en terminis màxims de 12 mesos, amb verificacions ràpides de les sol·licituds i amb avaluacions ambientals simplificades que aprofiten el treball fet a escala de pla. A més, la Directiva introdueix la presumpció d’interès públic superior per a les renovables, la xarxa i l’emmagatzematge, un element clau en la ponderació amb altres interessos que evita posteriors conflictes judicials.

Tot plegat configura un entorn que permet assolir els objectius energètics del 2030, 2040 i 2050 en els terminis establert amb menys risc regulatori, més seguretat jurídica i més capacitat d’atraure inversió cap als espais adequats.

El PLATER: una base sòlida que no es tradueix en un règim d’acceleració

El PLATER identifica les zones de prioritat superior com la categoria territorial que més
s’aproxima a la lògica de les zones d’acceleració renovable establertes en la Directiva (UE) 2023/2413, però no les configura encara amb la claredat normativa ni amb els efectes procedimentals propis d’aquesta figura.

El decret que acompanya al PLATER no les reconeix formalment com a tal, no n’explicita prou bé els efectes jurídics i tampoc no hi integra de manera suficient ni l’eòlica, ni l’emmagatzematge, ni la xarxa necessària per a la seva implantació efectiva. Tampoc no fixa terminis vinculants, ni integra explícitament la presumpció d’interès públic superior.

Això situa el PLATER en una posició intermèdia: és un instrument molt potent de planificació, però incomplet com a eina d’acceleració. Ha fet la part més difícil —ordenar el territori— però no acaba de convertir aquesta ordenació en avantatges jurídics clars per als projectes.

El Reial Decret 7/2026: un nou marc que obliga a anticipar el model

Aquest caràcter incomplet es fa més evident amb l’aprovació del Decret estatal 7/2026, que incorpora les zones d’acceleració renovable a l’ordenament espanyol. Aquest decret estableix les bases del model: defineix les ZAR, fixa criteris per a la seva delimitació i obre la porta a procediments específics per als projectes que s’hi ubiquin.

El decret no ho resol tot. Deixa oberts elements clau com els terminis operatius, el detall del règim ambiental o el funcionament concret dels procediments. És un marc de bases que requereix desplegament reglamentari posterior, però estableix que, en bona part, aquest desplegament correspon a les comunitats autònomes.

Això té una implicació directa per al PLATER. Quan el pla es va concebre, aquest marc no existia. Però en el moment de la seva aprovació, sí. I això fa que ja no sigui només un instrument de planificació, sinó també una peça que hauria d’encaixar dins de l’ordenament jurídic superior.

Si no ho fa, el risc és clar. D’una banda, es genera una desalineació entre el pla i el marc jurídic vigent, tant europeu com estatal. De l’altra, es perd una oportunitat: les zones prioritat superior del PLATER podrien esdevenir directament les ZAR de Catalunya, però sense aquesta conversió explícita, el seu impacte queda limitat perquè no hi ha cap tret diferencial que encamini les inversions cap a aquests espais.

De fet, el PLATER fa cas omís al propi informe jurídic preliminar que adverteix que de no incorporar al PLATER les zones d’acceleració corre el risc de quedar desconnectat del marc jurídic superior:

«Considerem que la memòria hauria de valorar la incidència d’aquesta nova figura en la planificació i justificar els motius per tramitar ara el Pla abans del desenvolupament reglamentari de les ZAR, a les quals el pla s’haurà d’adaptar.»

A més, aquesta desconnexió pot tenir conseqüències pràctiques. És probable que, un cop desplegat completament el Decret, calgui adaptar el PLATER o complementar-lo normativament per fer-lo coherent amb el nou règim. Això implicaria reobrir el pla o, com a mínim, introduir-hi modificacions, amb el consegüent cost en temps i seguretat jurídica.

Les al·legacions de Renovem-nos: completar el pas de la planificació a l’acceleració

El Plater va iniciar els seus treballs amb anterioritat a l’aprovació de la Directiva comunitària 2023/2413, però veurà la llum un cop hagin vençut els terminis que atorga aquesta directiva per a la seva transposició a la nostra legislació. L’1 de juliol del 2024 per a establir l’interès públic superior de les renovables en el marc de l’acció climàtica. I per a la resta de disposicions la data límit era el 21 de maig de 2025, entre les quals, a banda de les anteriors (zones d’acceleració i terminis).

En aquest sentit, considerem essencial que el PLATER no neixi obsolet respecte d’aquesta adaptació normativa, i inclogui les disposicions necessàries per a complir amb els requisits que s’hi estableixen i s’anticipi a la imminent adaptació de la reglamentació espanyola.

La proposta no és començar de zero, sinó aprofitar el que ja està fet. Les zones de prioritat superior identificades pel PLATER són un candidat natural a esdevenir ZAR. Han estat delimitades amb criteris rigorosos, incorporen una visió territorial completa.

El que falta és dotar-les de conseqüències jurídiques plenes. Això implica associar-hi terminis de tramitació clars, establir un règim ambiental coherent amb la Directiva, integrar la presumpció d’interès públic superior i assegurar que la xarxa i l’emmagatzematge formin part del mateix model d’acceleració dins l’àmbit territorial designat.

Hi ha també un element clau de governança. Tant la Directiva com el marc estatal apunten a la participació local en la definició de les ZAR. En aquest sentit, Renovem-nos planteja que els ajuntaments també puguin tenir un paper actiu en la identificació d’aquestes zones, dins d’un marc coherent i planificat. Els ajuntaments fins ara han centrat els seus esforços en dir «on no» quan sovint la millor manera d’aconseguir-ho és determinant a «on sí» i facilitant que les inversions vagin als llocs preferits.

En definitiva, el PLATER té la base tècnica per ser una peça central de la transició energètica. Però perquè ho sigui de debò, ha de fer un pas més: convertir la seva zonificació en un veritable sistema d’acceleració. El marc europeu i estatal ja ho exigeixen. La qüestió és si s’incorpora ara —o si s’haurà de corregir després.