Sempre m’ha fascinat la relació que tenim a Catalunya amb el mar, el nostre trosset d’oceà. Si preguntes als residents de poblacions costaneres, diran que són gent de mar, que viure sense ell se’ls fa impensable, que el mar és un amic. Si preguntes a residents a barcelonins, et diran que estimen el mar, però és l’arrel de molts dels seus maldecaps.
A Catalunya, i a Barcelona hem establert una relació d’amor odi i fins a cert punt tòxica, amb el mar. Li devem tot, el turisme, l’economia, la cultura mediterrània… però també és el mar que ens porta la gentrificació, temporals, els creuers i que se’ns menja les platges. El mar ens dóna tot el que ens treu, i nosaltres li traiem tot el que ens dóna. Nosaltres ens hem lucrat infinitament de la seva biodiversitat i platges, mentre ell agonitzava i es convertia en l’abocador del nostre CO₂ i regulava la temperatura a casa nostra. Tot i el seu llegat ser invisible, el mar i els oceans són els herois més importants del SXX1, sense ells el nostre planeta hauria deixat de ser habitable fa dècades. A canvi, hem abusat infinitament de la seva generositat.
Es casi poètic com arriben per mar creuers plens de turistes per visitar Barcelona, emetent el CO₂ que farà que el mateix mar engoleixi la ciutat dècades més tard. Però encara és més trist com la gent de casa nostra és mediterrània, s’estima el Mediterrani, però mai de la vida reduiria el seu consum de peix, roba amb polièster, envasos o votaria per salvar-lo. El cert és que mentre a la població li feien campanyes demanant que deixessin de consumir palletes, per salvar les tortugues, moltes empreses abocaven milions de tones de plàstic al mar cada dia, es lucraven de contaminar les nostres aigües i destruir les bases dels seus ecosistemes. Ahir eren els peixos, avui són les illes de plàstic, en un tres i no res tindrem mines per extreure petroli del seu fons. Lluny, en la foscor i immensitat de l’oceà, deixem que es faci tot el que no voldríem fer al nostre jardí, sense adonar-nos que és el jardí de tots.
Aquesta setmana, en el marc de la conferència de la UNESCO sobre els oceans, es crearà un full de ruta pels oceans a deu anys vista i es farà una marea d’activitats culturals per ensenyar grans i petits la seva importància. Ho aplaudeixo. Aplaudeixo l’esforç i el despertar cultural que com a societat global, i sobretot costanera, a la idea que ha arribat l’hora de deixar girar l’esquena a la importància que tenen el mar i els oceans. És hora d’establir un model d’economia a casa nostra que no exploti, ofegui i mati el mar; un model que posi el benestar de les persones al centre, de costat amb el benestar dels ecosistemes dels quals depenen.
Maria Serra és activista climàtica i ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima
