Si per algun motiu no poguéssim tenir més ingressos econòmics en tota la nostra vida però disposéssim d’uns estalvis per anar tirant, el primer que hauríem de fer és un pressupost anual que ens permetés planificar com fer-los durar en el temps i que no s’ens acabin els estalvis abans d’hora. Amb aquest pressupost a la mà podríem ajustar les nostres despeses corrents i calcular si podríem o no fer algunes inversions com canviar de cotxe, reposar algun electrodomèstic o anar de vacances. Òbviament si el pressupost fos més reduït ens tocaria prescindir del que fos menys necessari, però gràcies al pressupost sabríem exactament què podríem fer i què no. No hem pas descobert la sopa d’all. Tota comptabilitat d’un bé finit necessita d’un pressupost per no trobar-se després que has consumit avui tot el què necessitaves per demà.
Doncs vet aquí que això tan obvi no som capaços de fer-ho a la hora de planificar com administrem les emissions d’efecte hivernacle que encara podem seguir abocant a l’atmosfera sense traspassar el llindar de seguretat dels 1,5ºC d’escalfament global, a partir dels quals, els efectes poden escapar del nostre control i abocar-nos a una crisi sense precedents.
Els científics ja van fer la seva feina al 2015. A nivell global el pressupost de carboni diu que no podem abocar més de 480 Gigatones de CO2. Els legisladors catalans també van fer la seva feina al 2017. La Llei del canvi climàtic catalana estableix que hem de disposar d’un pressupost de carboni per a Catalunya en períodes de 5 anys i estar aprovats amb una antelació de 10 anys. Per tal de posar-se al dia amb aquests terminis, la Llei estableix que el primer pressupost 2021-2025 i el segon 2026-2030 fossin vigents com a molt tard el 31 de desembre de 2020. I que el tercer pressupost 2031-2035 fos aprovat abans del 31 de desembre de 2023.
Fa pocs dies el Govern ha anunciat que aquest any s’aprovaran. Benvinguda sigui la notícia però anem tard. Dels tres pressupostos que hores d’ara haurien d’estar vigents, el primer gairebé ja ens el podem estalviar perquè ben aviat el calendari l’haurà superat. I amb aquest retard, ja ni el segon ni el tercer no disposen de 10 anys vista com manava la Llei per poder planificar les inversions públiques necessàries i orientar les polítiques cap a l’objectiu fixat.
Tot sovint ens preguntem com pot ser que Catalunya, que sempre ha estat un país emprenedor, que va ser pioner en energia eòlica i fotovoltaica als anys 70, som ara a la cua d’Europa? Doncs la resposta segurament està en que som un país al que li encanta legislar però mai no dóna comptes del grau de compliment d’allò legislat. A casa nostra, la factura de la inacció inclou: els danys del Glòria, les pèrdues agrícoles per sequera, els desastres per pedregades, inundacions per aiguats, destrosses per temporals marítims i una mortandat d’arbres als nostres boscos com mai no s’havia vist. La suma de tot això ja ascendeix a milers de milions i el pitjor és que, a falta d’una planificació basada en el pressupost de carboni, que estableixi topalls d’emissions per cada sector, les nostres emissions han seguit augmentant.
La Llei del canvi climàtic del 2017 és una bona llei però, set anys després, no s’han desplegat tots els seus instruments. Ni tenim pressupost de carboni, ni inventari d’embornals, que havia d’estar fet abans del 2018, ni la fiscalitat sobre el CO2 que havia de gravar les empreses segons el seu grau d’emissions, que havia d’estar feta com a molt tard el 2019, ni sabem com s’estan – si ho estan – desenvolupant les comissions interdepartamentals de la Generalitat que la Llei preveia, tant d’avaluació de plans i programes, com de planificació territorial, industrial, agrícola, com de rehabilitació energètica d’edificis públics.
No, no ho sabem, però a la vista dels projectes que encara estan sobre la taula (4art cinturó de BCN, ampliació de l’aeroport del Prat, etc) està clar que no pensem que estem exhaurint el pressupost de carboni que teníem que administrar fins al 2050, moment en que la nostra societat ja haurà d’haver fet els deures i esdevenir una societat sense emissions.
Necessitem urgentment determinar el pressupost de carboni de que disposa el país perquè a partir d’ell, sabrem el pressupost de carboni de cada sector, i podrem derivar el pressupost de cada comarca, de cada ciutat i poble, i fins i tot, podrem tenir una referència de quin és el pressupost de carboni que ens queda a cadascun de nosaltres i tenir una consciència clara de si el nostre ritme de vida està per damunt de les possibilitats del planeta. Necessitem una dada, una referència que estigui en boca de tothom i que generi una mirada comuna de cap a on hem d’anar com a societat.