Introducció
Aquest és un exercici que defuig tant els discursos apologètics sobre la bondat inqüestionable de les energies renovables (EERR) com els discursos catastrofistes sobre la impossibilitat material d’assolir un sistema energètic basat en les EERR. M’hi ha dut a escriure’l un tweet que va circular pel Whats App de Renovem-nos i un article de Marc Belzunces [Belzunces] publicat fa dos anys a Vilaweb. Reprodueixo aquí el tweet.
Tweet de Dr.Jonathan Foley, 2/09/2023
Some people who oppose renewable energy like to criticize their material requirements — the metals and rare Earth minerals they use. Usually, this is a disingenuous argument, but there are issues with mining that need to be fixed. But here’s some important context.
First, fossil fuel production requires far more mining of materials — including fossil fuels, but also metals and rare Earth minerals. Cobalt for oil refining. Platinum for catalytic converters. Overall, fossil fuels use >500x more materials than renewables would.
Also, if you consider all of the materials ever needed for the renewable energy transition, it’s less than one year’s mining for fossil fuels. And 75% of that is steel. Renewables and batteries use far, far less materials than fossil fuels. Period. Plus, the good news here is the materials needed for the renewable energy transition are only required once — because they can be recycled. Fossil fuels cannot. We dig them up, burn them,
and dump the waste in the atmosphere — where they cause air pollution and climate change.
Moreover, challenging materials like lithium, cobalt, etc., were already an issue — well before we needed them for EVs, batteries, and so on. Look at your phone, your laptop, your existing car — they already use these materials. Renewables and EVs did not invent this need.
We need to figure out to mine and recycle these materials more effectively, sustainably, and equitably. Of course. But these issues were started by the fossil fuel world, not renewables themselves, and it’s ironic to see fossil fuel advocate pretend to suddenly care now.
- Renewables and batteries do have a small material footprint and a human rights challenge, and this needs to be addressed. – It’s not new, and it’s much smaller than the exiting mining, pollution, and human rights issues of fossil fuels. – We can fix this.
- When you see attacks on batteries and renewables, without the comparison to the much larger problems of fossil fuels, know that this a talking point of Big Oil. – They want to slow down the energy transition, and are using this to blow smoke in our eyes. – Don’t fall for it.
En tots dos casos o es nega el problema dels materials per a la transició energètica o es dona a entendre que qualsevol problema tindrà solució. Tot i que, en una primera lectura, els defensors de la transició energètica ens podem sentir arropats per aquests discursos, a la llarga, la defensa d’una posició sense matisos pot acabar desacreditant-nos.
La qüestió dels materials és molt rellevant per a la transició energètica. L’obtenció dels materials necessaris no és un problema menor. Altrament no s’entendria que l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) li hagués dedicat un informe especial l’any 2021 [IEA, 2021] i que revistes
científiques de prestigi com Nature sovint en parlin.
1) Quantitat de mineria
Definirem allò que entenem per “quantitat de mineria” com el volum de minerals que s’han d’extreure de la crosta de la Terra. No distingirem entre la qualitat del mineral que s’extreu (p. ex. si carbó o mineral de ferro) entenent que la preocupació aquí seria l’activitat minera per se, la qual
comporta excavacions, moviments de terra, dipòsit de residus, etc.
Mineria abans i després de la transició energètica
Analitzem l’afirmació contundent de Foley:
1) fossil fuel production requires far more mining of materials (…) fossil fuels use >500x more materials than renewables would.
Compararem la quantitat de mineria per a produir 1 MWh d’electricitat amb una central tèrmica de carbó i amb eòlica terrestre o amb captació fotovoltaica. Si l’electricitat prové d’una central tèrmica de carbó, el mineral principal que es gastarà és, amb molta diferència, el combustible. Si prenem un valor intermedi del poder calorífic del carbó mineral (30 MJ/kg) i un rendiment del 30% en la producció d’electricitat, es necessitaran 400 kg de carbó per MWh elèctric. Per contra, en la construcció d’un parc eòlic, els minerals que es gastaran principalment seran per la torre, les pales, el generador elèctric, etc. A la taula [Dupont] veiem que destaquen, amb molta diferència, l’acer i el formigó. En total, es necessiten unes 483 tones de materials per cada MW de potència instal·lada. Considerant una vida útil del parc de 30 anys i un factor de capacitat del 30%
(vol dir que el parc produeix electricitat el 30% del temps), es necessitarien 6.1 kg de materials per 1 MWh. Ens podem plantejar, en aquest cas, si cal convertir la quantitat de material en la quantitat de mineral del qual prové (per a l’acer, caldria multiplicar per un nombre entre 2 i 3). Per una altra banda, no queda clar que haguem de considerar tota la quantitat de formigó com a “mineral”, ja que una fracció important d’aquest material és sorra i grava. O sigui, el valor de 6.1 kg pot augmentar o disminuir de manera significativa si considerem els minerals en lloc dels metalls o si considerem que una pedrera no és mineria.
Materials no energètics per a 1 MW de potència eòlica terrestre (en tones).
[E.Dupont]acer 91.9
formigó 380
coure 1.6
Resina epoxi 2.8
alumini 2.1
altres 1.7
revestiments 0.46
Fibra de vidre 4.0
TOTAL 483
En el cas de la captació fotovoltaica, prenc com a referència la producció històrica a Suïssa [Raugei 2017]. Arribo a la conclusió que es necessiten 0.2 kg de silici per a produir 1 MWh. Segons la taula següent [IEA2020], el silici d’un panell representa el 5% del seu pes. Per tant, es necessiten
uns 4 kg de materials per a 1 MWh. A aquest valor s’hi haurien d’afegir els materials del marc, les estructures mecàniques de subjecció, el cablejat de coure, etc.
Materials no energètics per a un panell fotovoltaic de Silici (% en pes) [IEA, 2020]
Silici 5%
plàstics 13.4%
metalls 1.5%
vidre 80%
La comparació de la quantitat de mineria entre l’eòlica i la fotovoltaica amb el carbó és molt desfavorable al carbó, ja que es necessita al voltant de 400/6.1 = 65 vegades més mineral si l’electricitat s’obté amb carbó (i 100 vegades inferior si es compara amb la captació fotovoltaica).
Aquesta comparació encara resulta més favorable a l’energia renovable si tenim en compte que el carbó no es pot reciclar (un cop cremat ha desaparegut per sempre), mentre que una fracció dels materials no energètics de les instal·lacions d’energia renovable (metalls i vidre) es podrà reciclar, reduint així la demanda de materials.
La conclusió és, doncs, que entre l’abans i el després de la transició energètica es produeix una disminució enorme de la quantitat de mineria.
Mineria durant la transició energètica.
Analitzem la segona afirmació de Foley:
2) the materials ever needed for the renewable energy transition, it’s less than one year’s mining
for fossil fuels.
L’apartat anterior amaga un fet important: ens trobem just a l’inici de la transició energètica. Actualment les EERR representen una contribució petita al mix energètic global. En aquest context, la construcció de les instal·lacions d’EERR requereix mineria no només pels materials sinó, també,
per l’energia invertida en l’obtenció d’aquests materials, en la fabricació dels components i en la construcció de la planta. Com que avui l’energia prové dels combustibles fòssils, podria ser que les necessitats transitòries per a bastir el sistema renovable fossin molt elevades. Aquesta és una
consideració reiterada per una part dels científics que posen interrogants sobre la possibilitat materials de fer la transició i, també, sobre l’efecte a curt termini que tindrà aquesta transició sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Figura 1.- Necessitat de materials per a la producció d’electricitat considerant que la demanda d’electricitat no varia en el temps i que la transició de producció amb energia fòssil a renovable es produeix en 20 anys a un ritme constant. Per simplificar considerem que la producció fòssil és amb carbó i la renovable amb eòlica (elaboració pròpia). La línia vermella és l’evolució de la demanda anual de carbó i la negra ratllada, l’evolució dels altres materials no energètics.
Posem-hi números. Avaluarem, per simplificar, la quantitat de carbó que es necessitaria per cada MWh d’electricitat eòlica produïda al llarg de la vida útil de la instal·lació si només s’utilitzés aquest combustible. Un valor aproximat el podem obtenir a partir de la taxa de retorn de l’energia
(TRE – o EROI en anglès) definida com:
TRE = Energia produïda / Energia invertida.
La TRE dependrà de les condicions climàtiques del lloc on hi ha les instal·lacions. Per al conjunt de l’eòlica terrestre al Regne Unit TRE = 17 [Raugei 2016]). Per a 1 MWh eòlic s’haurà gastat, doncs, 1/17 part del carbó necessari per a produir aquesta energia elèctrica amb una central tèrmica de carbó; o sigui, 23 kg (= 400 kg/17). Si sumem aquesta quantitat als 6.1 kg dels altres materials, caldrien 29.1 kg de materials per a produir 1 MWh d’electricitat eòlica. O sigui, a l’inici de la transició energètica, el volum de mineria de l’eòlica respecte d’una central tèrmica de carbó és 14 (= 400/29.1) vegades inferior per cada unitat d’electricitat d’origen fòssil que se substitueix per una unitat d’electricitat renovable. Pel que fa a la captació fotovoltaica, com que en aquest cas la TRE és més petita i es necessitarà més carbó per a fabricar la instal·lació, la suma amb els materials no energètics de la secció anterior acaba donant una quantitat total de materials semblant a l’eòlica.
Per simplificar considerem que:
1) abans de la transició energètica, tota l’energia s’obté del carbó;
2) després de la transició, tota s’obté de l’eòlica terrestre;
3) la vida útil d’un parc eòlic és de 30 anys;
4) la transició dura 20 anys
5) es fa a un ritme constant.
Si tenim en compte la penetració progressiva de les renovables al mix energètic, es pot calcular fàcilment la necessitat de mineria. El
resultat és el de la Figura 1. La quantitat total de materials necessària per a completar la transició energètica és l’àrea entre la corba del carbó i la línia puntejada sumada a l’àrea de la corba dels materials no energètics. D’acord amb el que diu J.Foley, el resultat és aproximadament igual a la quantitat de carbó que es gasta en un any abans de la transició energètica. (una consideració més fina sobre la definició de les energies que entren en la definició de la TRE ens duria a un resultat unes 3 vegades superior – uns 3 anys)
2) Materials crítics
El volum de materials crítics com són el níquel, liti, terres rares, plata, cobalt, coure, etc. és molt inferior al volum total dels materials tant en la producció d’electricitat fòssil com renovable. Ara bé, el fet que els recursos siguin limitats i la seva disponibilitat, problemàtica fa que no els puguem sumar a materials no problemàtics com són l’acer, l’alumini o el formigó. Per tant, s’ha de comparar
la necessitat de materials crítics.
Demanda de materials crítics per la transició energètica
Foley afirma que
1) …fossil fuel production requires (…) cobalt for oil refining. Platinum for catalytic converters.
com si el consum de cobalt i platí pel sistema energètic fòssil fos un problema comparable al que representa el seu consum per al sistema d’energia renovable. La comparació dels materials crítics és clarament desfavorable a les EERR. A la Figura 2 veiem com la necessitat de materials crítics s’incrementa enormement, tant en la producció d’energia (part inferior de la Fig.2), com en la utilització de l’energia en un aspecte tan clau com és la mobilitat amb cotxe elèctric (part superior de la Fig.2). Quan es tracta del cotxe elèctric, augmenta el pes dels metalls crítics ja utilitzats en el cotxe tradicional (coure i manganès); i, també, es necessitaran molts altres metalls crítics (Li, Ni, Co, grafit) en quantitats considerables. (nota: si no encerto en la identificació dels metalls és per un problema de sensibilitat als colors)
Per tant, durant i després de la transició energètica, es necessitarà un volum i una varietat molt més grans de materials crítics. En aquest aspecte, l’afirmació de Foley és equívoca o, clarament, errònia.
Figura 2.- A baix: materials crítics per a la producció de 1 MWh elèctric amb vàries tecnologies. A dalt: materials crítics per a la fabricació d’un cotxe convencional i un d’elèctric. [IEA, 2021, p.6]
Demanda de materials crítics per l’economia
De tota manera, si el consum de materials crítics ja és elevat en aplicacions alienes a l’energia, pot ser que el plus degut a la producció i ús de l’energia renovable no sigui massa significatiu. Això és el que afirma Foley:
… challenging materials like lithium, cobalt, etc., were already an issue — well before we needed them for Electric Vehicles (EVs), batteries, and so on. Look at your phone, your laptop, your existing car — they already use these materials. Renewables and EVs did not invent this need.
Val a dir que, amb independència del que escric tot seguit, els exemples que Foley posa no són convincents, ja que el Li que es gastarà en un cotxe serà molt més abundant que el que contenen les bateries destinades a les altres aplicacions que cita. Analitzem l’afirmació de Foley amb dues figures que en aparença són contradictòries: les Figs 3 i 4.
A la Fig.3 es representa el consum acumulat de 31 metalls crítics durant el període 2016-2050 [Valero2018], que abasta gran part de la transició energètica. La fracció acolorida de les barres és el % que es necessitarà en quatre de les components de la transició (eòlica, fotovoltaica, solar
tèrmica i cotxe elèctric), mentre que el que queda per arribar al 100% correspon a altres aplicacions. Segons aquest autor, dels 31 materials crítics, només en 5 (Co, Dy, In, Nd, Te), les necessitats de la transició energètica superarien les de les altres activitats de l’economia. Vist, així, podríem donar per bona l’afirmació de Foley.
Figura 3.- Percentatge previst dels materials crítics utilitzats per a la transició energètica (WIND: eòlica; PV: fotovoltaica; CSP: centrals solar de concentració; EV cotxe elèctric). Es tracta del consum acumulat entre els anys 2016 i 2050. [Valero]. Els autors consideren que la demanda per les altres aplicacions de l’economia es mantindrà constant en el temps.
De la Fig.3 sorprèn el liti, ja que és un dels metalls dels que es parla més als mitjans de comunicació, atès el gran volum que se’n necessita per a les bateries dels cotxes. Segons la Fig.3, la demanda acumulada prevista per als cotxes elèctrics supera a prou feines el 20% de la demanda total.
I aquí és on entra en joc la Fig.4 en la que es representa la demanda anual actual (2021) i la prevista pel 2040 [IEA, 2021, p.7]. La perspectiva canvia completament.
La Fig.4 representa la fracció necessària per a la transició energètica (producció d’energia, hidrogen, bateries, etc.) del consum anual de materials crítics a l’actualitat i al 2040. En cada any s’hi representa la fracció que correspon a la transició energètica. Aquests metalls ja es venen
utilitzant des de fa temps en altres aplicacions de la societat, ara bé, el volum que es necessitarà d’alguns d’ells per a la transició energètica serà molt superior al dels usos ‘tradicionals’ (Figura 3).
En aquesta figura veiem com la demanda de Li prevista pel 2040 a l’escenari SDS (que compleix els Acords de París) és molt superior a la de totes les altres aplicacions. I en el cas del Co, el Ni, el Cu i les terres rares, la demanda anual de l’any 2040 serà semblant a la de totes les altres aplicacions.
Figura 4.- Fracció durant la transició energètica de la demanda anual total d’alguns materials crítics [IEA, 2021, p.7]
Per tant, podem concloure que, tot i que J.Foley afirma que les EERR no han inventat la necessitat de cobalt, níquel, liti o de terres rares, sí que la transició energètica augmentarà considerablement la demanda d’aquests metalls fins al punt que pot posar en perill el seu
subministrament per esgotament de les reserves.
Reserves de materials crítics
Recordem, primer, que les reserves són els jaciments minerals d’existència provada que, amb la tecnologia actual, es poden explotar econòmicament, mentre que els recursos són aquells jaciments provats l’explotació dels quals no és rendible actualment. Amb l’exploració geològica i les millores
tècniques, les reserves de gairebé tots els minerals han anat augmentant malgrat el consum ja que jaciments qualificats prèviament com a “recursos” s’han convertit en “reserves”. Evidentment, en un planeta finit aquest ‘miracle’ no pot continuar indefinidament.
Un paràmetre que posa en evidència aquesta limitació futura és la riquesa o llei dels minerals: el percentatge de metall que conté. Actualment, la riquesa mitjana dels minerals de coure és del 0.9%; un valor molt inferior a l’1.6% de l’any 1990 (Fig.5). Aquesta evolució indica que els millors
jaciments de coure ja s’han explotat i que, en el futur, ens haurem de refiar de jaciments cada vegada més pobres, l’explotació dels quals generarà un impacte ambiental més gran.
Figura 4.- perfil de l’evolució negativa de la llei del coure en minerals processats per la industria minera. (Figura modificada de http://www.oracleminingcorp.com/copper/).
Aquesta consideració és genèrica i no ens diu res sobre el punt clau de si hi ha o no prou reserves per a la transició energètica (i per a mantenir el sistema d’energia renovable en el futur). Tot i que, pel que acabem de dir, el volum de reserves més el de recursos que es podran convertir en
reserves durant les dues dècades clau que tenim pel davant no es pot quantificar amb certesa, anem a fer un exercici pel cas concret del liti. Les reserves actuals són de 19 Mt [G.Bhutada]. Si considerem la demanda projectada per l’EIA en l’escenari SDS fins al 2040 (Fig.5), un càlcul senzill ens diu que s’hauran d’extreure fins a aquesta data 10’2 Mt de Li. Les reserves actuals de Li són, doncs, suficients per a satisfer la demanda. Si a aquestes reserves li sumem aquells recursos que sense cap mena de dubte seran explotables durant la transició energètica, no sembla pas que hagi de faltar liti.
Figura 5.- demanda projectada de liti per l’IEA segons dos escenaris futurs (l’escenari que s’ajusta als Acords de París és l’SDS). [EIA, 2021, p.138]
El cas particular del Li és significatiu ja que, com que és un dels metalls pels que la demanda augmentarà de forma exponencial durant la transició energètica, se sol posar com a exemple de les limitacions materials per a realitzar aquesta transició.
Les prediccions varien d’un autor a un altre. Pel que fa al Li, l’article de Valero és més pessimista. Ho podem constatar a la figura 6 en la que es detalla el consum acumulat fins al 2050 comparant-lo amb les reserves i recursos (per als mateixos materials que a la Fig.3). Segons aquesta previsió, la demanda de Li superaria les reserves estimades a la data de publicació de l’estudi, unes 12 Mt (2017) (fins i tot superior a les reserves actuals de 19 Mt = 1.9 E+07 tones)
Segons l’estudi de Valero hi hauria altres materials, la demanda dels quals superaria els recursos (Ag, Cd, Co, Cr, Ga, In, Te, Zn) ara bé, en tots els casos excepte el tel·luri, la transició energètica no es podria pas considerar la “culpable”. Cal dir-ho, ja que es tendeix a assenyalar la
transició energètica amb el dit com a “boc expiatori” dels excessos de la nostra economia insaciable de recursos no renovables.
Figura 6.- Comparació entre la demanda acumulada fins al 2050 i els recursos (-) i reserves (x).
Petjada material de la transició energètica
Segons Foley:
Renewables and batteries do have a small material footprint
Després del que he dit sobre els materials crítics, considero que l’afirmació que la petjada material és “small” és més un desig que no pas una realitat. Aquí voldria posar èmfasi en un aspecte de la transició energètica que podria passar desapercebut i que, des del meu punt de vista, té una gran importància. De la trentena de materials crítics estudiats per Valero, n’hi ha 13 pels quals la demanda acumulada per la transició energètica supera el 20% de la demanda total (Figura 3). D’aquests 13, la majoria (Co, Dy, Li, Nd, Ni, Pr, Pt, Ta, V) no estan relacionats amb la producció d’energia neta, sinó amb el seu consum; en particular, amb el cotxe elèctric. Per tant, no és la demanda de materials per a la producció d’electricitat verda qui posa en perill la transició energètica, sinó un dels usos principals al que es destinarà aquesta electricitat. Calen, doncs, accions més decidides per canviar els modes de transport i passar del transport individual al col·lectiu. En principi, el cotxe elèctric no és una
component imprescindible de la transició energètica. És, més aviat, la tecnologia que permet fer un canvi tecnològic sense afectar dràsticament el nostre estil de vida. Diria que, pel que fa als materials, hem d’estar més preocupats pels cotxes elèctrics que no pas pels aerogeneradors o les plaques fotovoltaiques.
La reflexió anterior ve avalada, també, per l’informe de l’IEA [EIA2021]. A la Figura 7, veiem que el sector de la transició energètica que demana més materials és, precisament, el cotxe elèctric (en un altre lloc de l’informe, queda clar que és sobretot el cotxe).
Figura 7.- demanda anual per sectors de la transiFigura 8.- Desajustament entre la demanda i la producció previstes de Li [Haddad]. Valero considera la contribució del reciclatge. La seva valoració del reciclatge ha variat des del seu article del 2017 [Valero217] al més recent del 2021 [Valero2021].ció energètica. Inclou, entre d’altres: Cr, Cu, Mo, metalls del grup del Pt, Zn, terres rares i minerals per a les bateries (Li, Ni, Co, Mn, grafit). No s’inclou ni l’alumini ni el ferro [IEA2021]
3) Disponibilitat
Disponibilitat durant la transició
Són molts els autors que alerten que no n’hi ha prou amb tenir reserves suficients [Jones] [Haddad] [Valero2018]. Aquestes reserves s’han de poder explotar a la velocitat adequada per a satisfer la demanda en cada moment de la transició energètica. Això significa que s’han d’obrir noves mines;
una operació que triga molts anys a fer-se efectiva des del moment inicial de l’exploració del jaciment. Hi ha dubtes que la producció s’ajusti a la demanda creixent provocada per la transició energètica. Un exemple és el cas del Li (Figura 8) [Haddad]: la demanda al 2030 (línia) serà molt superior a la capacitat de producció (àrees blaves).
Figura 8.- Desajustament entre la demanda i la producció previstes de Li [Haddad]. Valero considera la contribució del reciclatge. La seva valoració del reciclatge ha variat des del seu article del 2017 [Valero217] al més recent del 2021 [Valero2021].
Mentre en el primer fa una estimació del percentatge de reciclatge necessari per a satisfer la demanda d’alguns metalls crítics, en el segon es mostra més escèptic respecte de la possibilitat que s’hi arribi.
En resum, molts autors posen èmfasi en la necessitat d’obrir noves mines ràpidament amb els problemes ambientals i socials que qualsevol explotació d’aquesta mena porta associats. En qualsevol cas, subscric l’afirmació de Foley al respecte:
Renewables and batteries do have a small material footprint and a human rights challenge, and this needs to be addressed. – It’s not new, and it’s much smaller than the exiting mining, pollution, and human rights issues of fossil fuels. – We can fix this.
La darrera frase és un bon desig que tots compartim, sobre el qual el passat sembra dubtes seriosos. El reciclatge, superada la transició energètica
Al seu article a Vilaweb, Marc Belzunces (un bon periodista incondicional de la transició energètica) sobreestima les possibilitats del reciclatge amb afirmacions com: Un cop s’hagin construït totes les plaques solars, molins i bateries necessàries, la demanda de nous materials baixarà de manera dràstica gràcies a la reutilització.
Sí que deu ser veritat amb alguns dels metalls de recuperació molt fàcil pel seu estat d’ús (p.ex. els cables de Cu de la xarxa de distribució). En molts d’altres encara no s’han desenvolupat els circuits per a la recuperació, i l’estat en què es troben en els components és aliat amb altres elements químics, la qual cosa dificultarà el seu reciclatge. En qualsevol cas, no podem fiar-ho tot al reciclatge amb afirmacions súper-optimistes com que els materials (formats per àtoms) no es perden a diferència dels combustibles fòssils que només es poden utilitzar una vegada, ja que l’energia que contenen sí que es perd sense remei.
Conclusions
Resumint el que hem dit més amunt:
1) La quantitat de mineria necessària en un sistema energètic 100% renovable és prop d’un centenar de vegades inferior a la que es necessita en el sistema energètic actual.
2) La quantitat de mineria necessària per a desplegar el sistema energètic renovable és equivalent a la quantitat de mineria de només entre 1 i 3 anys que necessita el sistema actual.
3) El sistema energètic basat en energies renovables (captació i consum) consumeix un nombre i volum molt més gran de materials crítics que el sistema d’energia fòssil.
4) Tanmateix, per a la majoria d’aquests materials crítics, la demanda principal no prové (ni provindrà) del sistema energètic, sinó dels altres sectors de l’economia.
5) Per alguns dels materials crítics (p.ex. Co, Ni, Li i terres rares), la transició energètica accelerarà de forma substancial l’esgotament dels recursos.
6) La component de la transició energètica que demanda més materials crítics és el cotxe elèctric. Cal insistir-hi, ja que no és una component imprescindible.
7) Més enllà del volum de reserves, és previsible un problema de disponibilitat de solució difícil, ja que la demanda prevista creixerà més de pressa que la capacitat d’extracció d’alguns materials.
8) El reciclatge pot relaxar la pressió sobre els recursos miners i sobre la disponibilitat, però no pas de forma miraculosa. La circularitat dels materials sempre serà molt imperfecta.
Tot plegat em porta a la reflexió següent. Probablement cap de les revolucions tecnològiques que ha viscut la humanitat ha perillat per la disponibilitat dels recursos miners. Penso en el carbó i el ferro per a la revolució industrial, el silici per a la microelectrònica i d’altres semiconductors per a les telecomunicacions. L’escenari que planteja la transició energètica és completament nou i ens hauria de fer més conscients dels límits del creixement en una cruïlla en què se solapen altres revolucions com són la internet de les coses o la intel·ligència artificial.
Referències
[IEA2021] International Energy Agency, The Role of Critical Minerals in Clean Energy Transitions,2021.
[Dupont] E.Dupont et al. Appl.Energy 209 (2018) 322-338.
http://dx.doi.org/10.1016/j.apernergy.2017.09.085
[Raugei 2017] M.Raugei et al. Energy Policy, 2017, vol. 102, issue C, 377-384.
[IEA2020] IEA, Life Cycle Inventories and Life CycleAssessments of Photovoltaic Systems, 2020.
[Bhutada] G.Bhutada, Charted: Lithium production by country (1995–2020): Visual Capitalist,
https://www.visualcapitalist.com/sp/charted-lithium-production-by-country-1995-2020/, accessed 28 February 2023.
[Raugei 2016] M.Raugei et al. A comprehensive assessment of the energy performance of the full range of electricity generation technologies deployed in the United Kingdom, Energy Policy
90(2016)46–59. http://dx.doi.org/10.1016/j.enpol.2015.12.011
[Jones] A.G.Jones, Mining for net zero: The impossible task. The Leading Edge, (April, 223) 266-276.
[Haddad] Andrew Z. Haddad et al. Nature, How to make lithium extraction cleaner, faster and cheaper — in six steps, 06 April 2023.
[Belzunces] Marc Belzunces, Hi ha prou minerals per a la transició energètica? Vilaweb, 24 d’agost de 2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/hi-ha-prou-minerals-per-a-la-transicio-energetica/
[Valero 2018] A.Valero et al. Material bottlenecks in the future development of green technologies,
Renew.Sust.Energy Rev.93 (2018) 178.
[Valero 2021] A.Valero et al. Summary and critical review of the International Energy Agency’s special report: The role of critical minerals in clean energy transitions, Revista de Metalurgia, Abril-Juny 2021, 57 (2), e197.
