Des dels anys 70 el moviment ecologista ha lluitat per la conservació de la natura en tots els fronts possibles. Des de Greenpeace a les entitats locals de cada territori s’ha fet una ingent tasca de sensibilització de la societat actuant totes elles com un bloc sota el lema «pensar globalment, actuar localment». Un dels fronts que els darrers anys ha pres major protagonisme és la lluita per aturar el procés d’escalfament global, doncs aquest s’està mostrant com la major amenaça a la biodiversitat global del planeta, ja molt afeblida per dècades de desforestació, contaminació i sobreexplotació. Totes les lluites empreses fins ara per protegir espais, declarar parcs naturals i recuperar espècies, i l’objectiu de preservar i restaurar un 30% de la natura mundial per 2030, poden quedar en no res si l’increment de temperatures global supera els 1,5 graus per sobre dels nivells preindustrial.
A dia d’avui, la temperatura mitjana del planeta ja ha augmentat 1,3 graus i tots som conscients de com el canvi climàtic està canviant també les nostres vides; les afectacions a l’agricultura, a la disponibilitat d’aigua, a l’encariment dels preus, i també com afecta al paisatge a causa dels incendis i la mortalitat d’arbres com a consequència de la sequera persistent. Cada dècima de grau ens acosta més al precipici que els científics situen entre els 1,5-2 graus, a partir dels quals el canvi climàtic entraria en un procés de retroalimentació on les principals emissions de gasos d’efecte hivernacle ja no serien les d’origen humà, sinó les que alliberaria la biosfera fruit del seu propi escalfament.
Els acords de Paris són, ara per ara, el pacte mundial per no superar aquest llindar d’escalfament. Tenim per davant la immensa tasca de substituir petroli, gas i carbó per electricitat produïda amb fonts netes i renovables i ho hem de fer molt de pressa per complir amb l’objectiu. Una reducció del 45% de les emissions el 2030 i un 100% el 2050. No assolir els objectius en quantitat o en el temps ens situa, segons la comunitat científica, en el terreny de les incerteses climàtiques on la nostra pròpia supervivència i la de moltes altres espècies no està assegurada.
Per primera vegada a la història s’han alineat els objectius de les organitzacions ecologistes, amb els de la majoria de governs i amb una part cada cop més gran del capital privat en una aposta per fer una transició energètica. A l’altra banda, queden encara moltes resistències. Tot el poder de les multinacionals que viuen dels combustibles fòssils, les aeronàutiques, les del transport marítim i les automobilistiques, que alimenten a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials les resistències innates de la societat als canvis. Les estratègies del lobby contrari a la transició energètica van començar per negar el canvi climàtic i més recentment, com que aquest argument es desmenteix per si sol, l’estratègia ha canviat i ara alimenten discursos que afirmen que la transició energètica no és possible, i com que anem irremediablement de caps al col·lapse, no cal fer res. O fins i tot que les energies renovables són pitjors que el mal que pretenen resoldre, amb un relat que ha arrelat fort a molts llocs.
Es fa molt d’èmfasi en la pèrdua de sòls agrícoles i els impactes sobre la biodiversitat de plaques solars i molins. Però, sorprenentment, s’ignora l’impacte molt més estructural i devastador de l’augment de les temperatures, tant per la sobirania alimentària com per la salut dels ecosistemes i de les espècies que hi viuen. També hi ha qui considera que les energies renovables malmeten espais agrari o forestals que necessitem per absorbir l’escreix de CO2 atmosfèric i que, per tant no surt a compte instal·lar-les. En canvi, la pròpia funció d’embornal de carboni que exerceixen sòls i boscos ja està en regressió davant les noves condicions tèrmiques i hídrics i, en casos extrems, acaben emetent més CO2 del que capturen.
La instal·lació de molins al massís de l’Albera és un cas d’actualitat de tot el que estem comentant i que volem contrastar amb números. Segons els estudis un alzinar mediterrani amb un règim de pluges de 400 mm/any pot capturar a l’entorn de 3,7 tCO2/any. El paratge natural de l’Albera té 16.310 ha. O sigui, una capacitat aproximada d’absorció de 59.000 tCO2/any. Per altre cantó, a les immediacions del mateix paratge hi ha aprovada la instal·lació de 9 aerogeneradors que amb els accesos inclosos afectaran l’equivalent a menys d’un 1% de l’espai. Molins que amb la producció de 140 GWh/any d’energia neta són un estalvi de 36.000 tCO2eq/any. És a dir, l’Albera passa d’absorbir 59.000 tCO2/any a mitigar-ne 95.000 t/any, «sacrificant» -fora de paratge protegit- menys d’un 1% de la seva superfície per aprofitar el vent com a font d’energia. Estem parlant, entre boscos i aerogeneradors, de supressar les emissions anuals de 18.234 empordanesos, menys d’un 13% de la comarca.
És natural que tinguem tendència a voler conservar el paisatge tal com sempre l’hem vist, però en la situació d’emergència climàtica actual el paisatge està condemnat, com ho demostren els devastadors incendis que veiem a diari arreu del món i que també també hem vist recentment a la serra de Colera. Per salvar-lo, l’única opció és la ràpida substitució dels combustibles fòssils per energia neta, i si, tindrà un preu. Ens haurem d’acostumar a viure amb menys, a canviar d’hàbits i a veure aerogeneradors prop de casa, però lluny de lluitar-hi quixotescament com si fossin monstres que ens volen devorar, els viurem com elements civilitzadors que ens permeten disposar d’energia sense contaminar el medi ambient.
