“Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, sols el neci es queda mirant el dit” deia un vell proverbi xinès. Fa molts anys que la ciència ens avisa que el canvi climàtic a la zona mediterrània comportarà llargs períodes de sequera interromputs per pluges torrencials de mal aprofitar. Dit i fet… a les conques internes de Catalunya, els dèficits de pluviometria més importants des de 1950 els hem tingut en els darrers 20 anys, i d’aquests, els pitjors en els darrers sis anys, amb l’excepció catastròfica del Glòria. Vet aquí el que estem vivint, que no és una simple sequera sinó l’evidència del canvi climàtic a casa nostra.
Imatge de la part alta del pantà de Sau
Aquesta setmana hem entrat en emergència hídrica i no sabem quant temps durarà, mentre sabem que al sistema Ter-Llobregat el consum no s’ha reduït durant els 3 anys que fa que dura la sequera. Amb independència de les restriccions que s’apliquin, l’aigua, si no cau del cel, s’ha de produir regenerant o dessalant. Ja hi han previstes noves dessaladores a Cunit, a Tordera i a l’Alt Empordà, i també de regeneració d’aigua depurada a Barcelona. Però aquests processos requereixen molta energia, i si no volem augmentar les emissions d’efecte hivernacle, sinó reduir-les, caldran moltes instal·lacions d’energia renovable. Tanmateix, la mateixa sequera posa en escac la generació hidroelèctrica i si continua agreujant-se, a la conca de l’Ebre pot repercutir en el funcionament de les centrals nuclears i qüestionar què és primer si l’agricultura o l’energia. Energia i aigua són recursos bàsics cada cop més interrelacionats davant l’escalfament global.
Imatge de la dessaladora de Barcelona
El futur ens depara una societat que emprarà més tecnologia, i per tant més energia, per produir l’aigua que el clima deixarà d’aportar. És un repte que una societat madura no pot defugir. L’endarreriment injustificable de Catalunya en la transició a les energies renovables ens fa més vulnerables també davant les sequeres i onades de calor.
El Govern estima que les renovables necessàries per arribar a zero net d’emissions el 2050 ocuparien un 2,5% del territori. És una quantitat assumible en termes de paisatge i una palanca imprescindible per la seguretat hídrica del país. Lamentablement, l’»Aquí no» contra les renovables que ha conquerit els marcs mentals de molta població ens impedeix avançar en la bona direcció. Marroc, un país molt més àrid i calorós ja fa temps ho ha entès i el 62% de la seva electricitat és renovable mentre a Catalunya és un menyspreable 15%. Rebotant els projectes d’un cantó a l’altre, no hi serem a temps. I de fet ja anem tard.
