Un dels temors justificats respecte del desplegament de les energies renovables és que la seva producció no s’acabi sumant a l’energia dels combustibles fòssils en lloc de substituir-los o, dit d’una altra manera, en lloc de realitzar la transició energètica simplement s’incrementi l’oferta sense reduir les emissions. Si fos així, ens trobaríem davant d’un engany majúscul que, amb el pretext de lluitar contra l’emergència climàtica, hauria obert una nova activitat industrial donant satisfacció, així, a un sistema econòmic que només s’imagina a si mateix en creixement continu.
Citarem dos fets que alimenten aquest temor. El primer és que l’any passat es va arribar al màxim històric de consum mundial de carbó; que, malgrat la guerra d’Ucraïna, va ser el segon any (després del 2021) de més consum de gas natural; i que la recuperació de l’economia va apropar el consum de petroli al de l’any anterior a la COVID. El segon és la constatació històrica que l’extracció massiva de petroli i de gas natural, a principis i mitjans del SXX respectivament, no va reduir l’extracció de carbó, la qual s’ha anat incrementant fins a una certa estabilització ara fa uns 10 anys. No estarà passant el mateix amb la introducció massiva de les energies eòlica i fotovoltaica en el mix energètic? Analitzem-ho.
El desplegament de les renovables és molt desigual d’un país a un altre. Per tant, l’anàlisi del sistema energètic mundial en conjunt no ens resulta gaire útil. Si ens fixem, en particular, en aquells països o regions on l’impuls a les renovables és notori, obtenim una resposta molt clara. Prenem com a exemple la UE. Des del 2010, el consum de combustibles fòssils no ha parat de disminuir. Comparant el consum actual amb la tendència prèvia a aquell any, la reducció és d’uns 4800 TWh (terawats-hora) anuals. En paral·lel, l’eòlica i la fotovoltaica han crescut des de gairebé zero l’any 2000 fins a 1600 TWh. O sigui, per cada TWh renovable introduït, la UE estalvia 3(!) TWh de combustibles fòssils. Aquesta relació 3 a 1 ens ve a dir que, fins al dia d’avui, les renovables substitueixen l’electricitat (atenció, lector: “electricitat”) que produeixen les centrals tèrmiques de gas o de carbó, ja que aquestes centrals gasten aproximadament 3 unitats d’energia fòssil per a produir una unitat d’electricitat. La conclusió és, doncs, clara: fins al dia d’avui, les renovables substitueixen efectivament els combustibles fòssils. Una conclusió que val tant per la UE com per un gran nombre de països com són el Regne Unit, Brasil, Espanya, Austràlia o la Xina (!). Una notícia molt bona.
Els exemples històrics de substitució d’una font d’energia per una altra són escassos. Els pocs que s’han produït han estat per obsolescència tecnològica o per esgotament del recurs. Un exemple del primer cas és la desaparició en poc més d’una dècada als anys seixanta del segle passat del carbó vegetal produït als nostres boscos en favor de la bombona de butà. Respecte del segon cas, el d’esgotament de la font, podem citar que l’oli de balena utilitzat per la il·luminació es va exhaurir cap a l’any 1870 per sobreexplotació i va ser substituït pel querosè (el primer combustible líquid derivat del petroli utilitzat).
Estem, doncs, davant d’una evolució del sistema energètic mai vista fins ara tant pel seu abast com pel desencadenant. Per l’abast, ja que aspira a arraconar les fonts principals d’energia (els combustibles fòssils) que sostenen l’economia. Pel desencadenant, perquè no respon a cap circumstància relativa a la descoberta o exhauriment d’una nova font d’energia, sinó a la voluntat expressada per la comunitat internacional i guiada per plans nacionals i regionals amb calendaris de compliment i eines, com són els mercats de carboni, que, tot i les seves limitacions, faciliten el canvi.
La gran incògnita és si aquesta substitució per energia renovable podrà continuar en el futur fins a la desitjada “desfossilització”. Un factor clau que determinarà aquest futur és si sabrem adaptar els modes de consumir energia per aprofitar la producció creixent d’electricitat renovable. Fins ara, la substitució ha estat fàcil ja que, per exemple, una rentadora no distingeix si l’electricitat és renovable o no. La situació és molt diferent quan l’aparell o màquina en qüestió no funciona amb electricitat (els cotxes, les calefaccions de gasoil o el forn de gas d’una cimentera), sinó cremant directament els combustibles fòssils. A mesura que el grau de substitució dels combustibles fòssils creixi caldrà invertir amb decisió en noves formes de consumir energia, prioritàriament en forma d’electricitat (cotxe elèctric, bomba de calor, forn d’arc voltaic, etc.). Aquesta serà una altra etapa de la transició energètica que només podrà reeixir si les famílies i les empreses inverteixen en les noves tecnologies de consum. De fet ja ens cal posar fil a l’agulla per mantenir una inversió en renovables sostinguda.
Per acabar, tornem a la pregunta del títol. Esperem haver deixat clar que, pel que fa a l’emergència climàtica, les renovables són molt bon negoci. I pel que fa a l’economia, també: amb l’estalvi de 4800 TWh d’energia fòssil la UE ha deixat de pagar a l’exterior uns 280 mil M€; cinc vegades el cost de les inversions anuals en energia renovable.
