La qüestió de si la Terra conté prou recursos minerals per a fer la transició dels combustibles fòssils cap a les energies renovables és d’una importància cabdal. Perquè, i si resulta, com afirmen els més pessimistes, que a mig fer s’han esgotat les terres rares necessàries per als imants dels aerogeneradors marins o la plata per als contactes elèctrics de les plaques fotovoltaiques? No serà que la transició energètica ens encamina ràpidament cap a un planeta sense reserves minerals on els metalls, dispersats en els residus, ja no es podran recuperar mai més?
Aquest futur distòpic, batejat amb el nom de “thanatia” pels investigadors Antonio i Alicia Valero plana com un núvol negre amenaçador sobre el futur ‘renovable’ que tots voldríem lluminós. A l’altre extrem, hi trobem aquells que s’apunten a la “teoria de la substitució” de l’Economia segons la qual, quan un mineral escassegi, el seu preu augmentarà i impulsarà la recerca d’un substitut. És la visió optimista que les lleis del mercat acoblades al progrés científic ja solucionaran els problemes que el futur ens presenti.
La visió pessimista fomenta el negacionisme, no pas a la crisi climàtica, sinó a la possibilitat de fer-li front amb la transició energètica, en desacord flagrant amb les recomanacions de l’IPCC (el grup internacional d’experts creat per l’ONU) i d’un entitat ecologista tan solvent com Greenpeace. La visió optimista fomenta la il·lusió del creixement il·limitat en un planeta finit. O sigui, ignora el problema dels materials quan un organisme, tan poc sospitós de voler anar en contra de les grans petrolieres com és l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), va publicar un informe l’any 2021 alertant sobre la finitud dels recursos minerals necessaris per a fer la transició.
La transició energètica comporta uns canvis dràstics en les formes de producció d’energia i del seu consum. Les dues darreres dècades han deixat clar que la forma principal en què consumirem energia renovable no serà l’hidrogen sinó l’electricitat. Caldrà, doncs, una expansió considerable de la xarxa elèctrica. Per tant, l’anàlisi de la demanda de minerals ha de distingir entre producció, xarxa elèctrica
i consum.
Una manera il·lustrativa de valorar la quantitat de materials necessaris per a la producció d’energia és comparant una central tèrmica de carbó amb un parc eòlic o una planta fotovoltaica. La visió optimista sol destacar que, per a produir una unitat d’electricitat, la central tèrmica necessita unes 100 vegades més material (carbó) que no pas les instal·lacions renovables (principalment el formigó, l’acer, l’alumini, el vidre i els polímers utilitzats en la seva construcció). Aquesta comparació és clarament enganyosa, ja que tots el materials citats són prou abundants per a completar la transició energètica sense problemes. Allò que compta són els minerals anomenats “crítics” perquè els recursos són limitats o perquè es preveuen problemes de disponibilitat. Parlem del coure, el níquel, el manganès, l’estany, les terres rares, etc. fins a una llista d’una trentena de metalls. Tal com indica l’informe de l’AIE, pel que fa als minerals crítics, la producció d’electricitat renovable és clarament desfavorable respecte de la producció amb combustibles fòssils; p.ex. per a produir 1 MWh amb eòlica terrestre calen 4 vegades més minerals crítics que amb una central de carbó.
Per a l’expansió de la xarxa elèctrica, caldrà sobretot més coure. Una altra vegada, segons l’AIE, al 2040 (en plena transició energètica) en caldrà el triple que al 2010. Tanmateix cal tenir en compte que, un cop completada la xarxa, es preveu que la demanda baixi dràsticament ja que el coure del cablejat és molt fàcil de recuperar i reciclar.
I arribem al consum. L’abandonament dels combustibles fòssils fa necessari comptar amb noves tecnologies per a poder fer ús de l’electricitat (renovable). Les innovacions més destacades a dia d’avui són la bomba de calor o aerotèrmia en climatització i el cotxe elèctric en transport. L’estudi encarregat per Amics de la Terra, “Minerales para la transición energética y digital en España”, i codirigit per Alicia Valero, conclou que serà la mobilitat elèctrica l’aspecte de la transició energètica que demanarà més materials crítics (liti, coure, níquel, manganès i grafit per a les bateries). Segons l’AIE, l’any 2040 la mobilitat elèctrica demanarà el triple de minerals crítics que la construcció d’instal·lacions d’energia renovable. Cal dir-ho ben alt: a banda d’algun mineral crític concret (potser la plata, el germani o l’indi) per als quals probablement es trobarà un substitut, la construcció a gran escala de parcs eòlics o plantes fotovoltaiques no serà responsable de l’esgotament dels recursos minerals; el responsable principal serà el nivell de consum.
Per preservar recursos minerals i per justícia climàtica cap a aquells països més pobres on el cotxe cobreix una part petita de les seves necessitats de mobilitat, l’informe d’Amics de la Terra proposa que s’aprofiti la transició energètica per reduir el transport privat en favor del transport col·lectiu. Sí, tots estem d’acord en que cal fomentar el transport públic (bus, tren, metro, etc.); ara bé, els avantatges del transport privat són tan grans que aquesta política ha d’anar acompanyada de decisions que facin el cotxe menys atractiu tant en els trajectes urbans com interurbans. Permeteu-me acabar fent una llista de mesures impopulars en aquesta direcció: no a les ampliacions de la xarxa viària, construcció de variants o d’accessos ràpids. Qui s’atreveix a establir una moratòria sobre aquestes actuacions? Lamentablement, resulta molt més fàcil demanar moratòries sobre les instal·lacions d’energia renovable. L’ase dels cops.
